«Com la sanc feta paraula»
Anfós Ramon i García (2010)
Poema de cara al meu poble que està parlant en veu baixa, quan es hora de forjar a crits el futur que alguns li neguen, com el fruit rebordonit li nega a l’arbre la collita.
¡Germans! ¡Germans de terra i de preguntes
que no trobeu resposta com Deu mana!
¡Germans encadenats pel dur silenci
dictat des del poder que ens avasalla!
Aci em teniu portant espigues noves
que estan multiplicant-me la paraula
per tal de regalar-vos eixa crida
que es fa aliment vital de nostra parla.
Aci em teniu com un dolor que acusa
el mos de la ferida que no passa
o el colp de l’injusticia manifesta
desfent la veritat de nostra causa.
Ya se, Pare Vicent, que falten homens;
que molta gent, deserta; que se cansa
de tanta inhibicio i tanta mentira;
de tanta mala brossa que s’escampa
com un castic de borres o d’injuries
o fills que al fosc reneguen de la patria.
Ya se, bon Sant Vicent, que nostra llengua,
per no sé quins favors, se malbarata,
negant la seua viva trayectoria
i el seu valor que no admet la rebaixa.
Que volen destruir nostres principis;
que estan desintegrant la nostra raça;
nos volen fer esclaus entre renuncis
i pactes que promouen la distancia…
Estan per transformar camins i lletres
que el poble reconeix i viu encara
i planten arbres borts en les escoles
uns mestres que servixen a qui els paga.
S’ha fet l’ama de tot l’hipocresia.
S’ha escrit, adulterant per encomanda,
l’historia, la llavor d’una cultura
que diuen procedir de terra estranya.
Un poble mor, quan mor la seua llengua.
La sanc de l’esperit, es la paraula.
I si la paraula i llengua nos destrocen,
Serem uns morts vivint sense esperanza.
Serem un poble d’anima postissa
– aixo, si no nos furten tambe l’anima –
i uns pobres desgraciats que el mon rebuja
per no saber defendre als fills de casa…
¡Germans! ¡Germans de sanc i vivencies!
¡Germans de la paraula valenciana!
¡No abandonem la lluita en estes hores
que estem jugant-se els predis a una carta!
¡Unim-nos tots! ¡Unim sense desidies
ni esterils capelletes de gent savia,
les veus, les mans, els cors, i muscle ab muscle,
lluitem sense temors per nostra causa!
¡Cal exigir justicia, independencia,
respecte a nostra historia i nostra patria,
per tal de ser com som sense derrotes:
un poble que no vol fer de comparsa!
¡Anem contra els traidors! ¡Contra els indignes
poders que nomes fan llabor de sapa
tan sols per topetia; per postura;
senzillament, per dur-nos la contraria!
I quan la veu del poble en tot el Regne
se torne mes unanime i mes ampla,
podrem cantar units eixa victoria
que el propi orgull ab força nos reclama.
Pero si el gran silenci nos domina
i tots callem la mort de la paraula,
serem com eixe tros de terra inutil
perdut sense collites d’esperança…
¡Perdona, Sant Vicent, les nostres culpes!
¡Perdona a qui es denigra i a qui estafa !
Que mentres quede un fill bo en esta terra,
¡no ha de morir la llengua valenciana!
Dia de la Paraula Valenciana, març de 1986.
