Valéncia, 03/12/2023
Publicat en la secció d’Òscar Rueda «L’alambor», del diari Las Provincias.
L’any que ve es compliran cent anys del naiximent del poeta valencià
Anfós Ramon naixqué en Russafa un 28 de març de 1924. Fins que nos deixà en 2014, la seua prolífica obra lliterària cobrí un espai necessari i encomiable, que nos permetran definir de la següent manera: ‘el poeta del poble’.
Si Xavier Casp fon l’autor de lo exquisit, de la lírica profunda, del sentiment a flor de pell, Anfós Ramon, sense descuidar lo sentimental ni lo formal, conectà directament en l’ànima popular: eixa que mou montanyes quan algú sap donar-li via d’expressió. I és que escoltar, segons cóm i quàn, ‘La casa vella’, poema d’Anfós musicat per Vicent Savall, posa els pèls de punta a qualsevol valencià que sent la força de la terra i de la raïl pàtria.
Des de la seua primera Flor Natural, obtenguda en Algemesí en 1957, molts foren els premis a la seua poesia lírica. Pero també en poesia satírica consegui el triumf i el reconeiximent: entre el primer Premi Extraordinari Bernat i Baldoví en 1958, pel llibret de Tomasos-Carles Cervera, i l’últim en 2007, en Gravador Esteve-Ciril Amorós, dèsset anys s’alçà el poeta en el màxim guardó del concurs de llibrets de Lo Rat Penat; motiu pel qual la seua figura es recordada i venerada en moltes comissions.
Valéncia deu dedicar l’any 2024 a la seua figura
Pero més allà d’eixe càlit àmbit festiu i del valencianisme cívic, no trobaran vostés les seues obres en les escoles ni les biblioteques; no li posaran el seu nom a coleges o instituts; no voran que li dediquen constantment pesadíssims i repetitius homenages com si no haguera hagut atre poeta en Valéncia. Per no vore, no voran ni tan sols un carrer dedicat ad ell en la seua localitat natal; perque la solicitut feta a l’ajuntament en 2015 per vora 500 firmes de particulars i una dotzena d’entitats continua dormint en un calaix del consistori.
I és que el pecat d’Anfós, com el de tants atres, fon i és evident: apostar per la valencianitat llingüística, sabent que s’apartava dels parabens oficials i les dàdives econòmiques per no voler acceptar una catalanitat de la llengua imposta per conveniència política. Escrivia en 1978: «Tinc un desig de paus i de concòrdies / marchant unidament per eixa causa / que no coneix l’engany, ni mai té dubte / quan sembra de Senyeres nostra pàtria. / I cride al poble meu. Cride a la terra / que sap quallar el fruit de nostra parla / per tal de que no calle ni claudique / davant de qui la ven, o la regala».
Hora és ya de que l’oficialitat reconega com toca a u dels principals escritors de la contemporaneïtat. Que la seua localitat natal dedique lliteràriament l’any 2024 a la seua figura, en una programació anual de divulgació i homenage, és lo mínim que podem demanar. «A vosatres vos dic des del silenci: ( … ) / que ací no valen raons / quan s’estem jugant la pàtria».
